Les idees s’embussen en un petit conducte oprimit per no sé ben bé què. Sospit, però no sé amb certesa per què ocorre ni com alliberar-les. A vegades demanen pas i en altres romanen mig amortides o entabanades davant un altre estímul.
L’impacte a la retina de les imatges en moviment atenua una ansietat latent, quasi crònica. Companya. Xerrar en veu alta mentre camino pel passadís és un signe clar d’angoixa. Mentrestant, repeteixo una vegada i una altra l’argument definitiu per respondre als meus oponents dialèctics. Companyia.
Divagar sense objectiu és reconfortant i alliberador. Escriure resulta poc productiu. Insuficient per traure’s de damunt aquest tap que sento com una llosa. Llegir és poc productiu. Com a mínim per deixar anar, perquè neixen noves idees o s’entrellacen conceptes i finalment perd el fil i tot torna a començar.
Una ‘flâneur’ sonora. Divagacions, dubtes i contradiccions. No és fàcil ser un mateix.
Diari Sonor
I així neix Diari Sonor, un podcast més que no ha demanat ningú i que no promet absolutament res.
El podeu trobar a totes les plataformes.
Benvinguts, benvingudes.
